Reflexions i crítica constructiva sobre la CRIDA
NACIONAL per la REPÚBLICA
Acte Fundacional de la CRIDA a Manresa (27/10/2018).
TEXT
EDITORIAL de L’INDEPENDENTISTA , compaginat com a mini-Suplement a la
revista bimestral LO CAMPUS -el periòdic universitari de Catalunya- al seu
número 39 (novembre-desembre de 2018).
Els inicis de la
CRIDA
Apareix
la idea de la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA abans de l’estiu, és noticia 48
hores i passa tot un estiu de silenci sobre la iniciativa i deixa de parlar-se
de la CRIDA durant més de 4 mesos. Els “nostres” intel·lectuals cansats i els
“nostres” diputats desorientats “tanquen la paradeta” i se’n van de vacances.
Entre
bastidors no se sap qui, però sembla que algú preparava el Projecte. RESULTAT
POSITIU: un Web possibilita fer-se fundador de la CRIDA.
Un
bon dia apareixen uns portaveus i presenten en públic el que acabaria sent l’Acte
Fundacional de la CRIDA. Una oportunitat fantàstica per posar als mitjans de
comunicació, a l’arena política, i a la opinió publica el nou Projecte.
I
vet aquí, amb el més pur estil de contra-programació, va i es llença en públic
el Consell per la República. I això
es fa a tocar al dia de l’Acte Fundacional de la CRIDA. I sinó en teníem prou
de fer ombra al naixement oficial de la CRIDA, el Consell per la República es
va presentar en dues tongades: una a Waterloo i una altra a Catalunya al Palau
de la Generalitat. Una primera presentació quasi 48 hores abans de l’acte de la
CRIDA i l’altra presentació unes 72 hores després.
Òbviament
mediàticament va manar la notícia del Consell per la República. Però encara
més, el tàndem de Presidents pocs dies després ens presenten a Palau un
“artefacte politic” anomenat “Fòrum Cívic Constituent”.
Sembla
mentida que el President Puigdemont sigui periodista, perquè com esdeveniment
comunicatiu la CRIDA no va poder fer el seu recorregut periodístic, un
recorregut de llançament i maduració, d’una idea innovadora com és la CRIDA.
Sembla
com si els “inventors” de la CRIDA dinamitessin la pròpia CRIDA, almenys
mediàticament.
L’acte de
Manresa
Però
encara més: mentre els “nostres” columnistes i tertulians feien catastrofisme sobre
el moment politic de l’independentisme, d’altres fèiem reunions informatives
amb públics molt diferents i gens convençuts sobre la CRIDA i fins i tot
convocaven Tallers universitaris sobre els “moviments unitaris a Catalunya”,
antecedents de com serà la CRIDA.
Res
de tot això es va poder veure a l’Acte Fundacional de la CRIDA a Manresa, malgrat
la nostra petició. Perquè es va optar per un acte al més pur estil de partit,
contractant professionals de l’audiovisual, de la logística d’actes i poca cosa
més. No es va voler reconèixer res que no passes per uns organitzadors ad hoc amb mà ferma com fan els partits.
A Manresa l’únic real i encoratjador va ser el públic assistent. Un públic
autèntic, fidel i l’actiu de la CRIDA, que contrastava brutalment amb la
“classe política” en actiu o la que varen ressuscitar per l’esdeveniment.
O
sigui, parlem d’estructurar un “moviment” i s’actua con un “partit clàssic”. Se
segueix desorientant el personal.
Però
encara més: només ens faltava fa poc, que el President Puigdemont ens regales
les oïdes declarant que estaria disposat anar de segon darrera de l’Oriol Junqueras en una llista electoral per a les Europees. I la
CRIDA President? I la CRIDA?
Podríem
seguir amb més coses públiques i privades contradictòries del naixement de la
CRIDA, però no cal, perquè el President Puigdemont ja ho sap i no donarem
munició perquè els contrincants ens guanyin la partida o que ho facin els
feixistes espanyols de Catalunya.
La crítica,
l’independentisme històric i la “cuina”
La
fidelitat que tenim al President legítim de Catalunya, la fidelitat al Projecte
de la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA i
la fidelitat al President Torra, no farà que deixem de fer la critica radical
als seus actes polítics. La llagoteria als lideratges no són el nostre estil,
ni són recomanables per a ningú.
Una
crítica feta des de l’independentisme sense complexos, l’independentisme que
hem seguit sempre o sigui des de l’independentisme històric, un independentisme
que no sempre es reconeix i es valora. Però a més, un independentisme fet des
de la “cuina del sobiranisme”, sense projecció pública, però la base perquè
d’altres surtin a les portades i a les noticies. Sense la “Cuina” no hi ha
menjar a la Sala del restaurant. Val la pena que ho recordi tothom.
I
sobretot ho han de recordar els Presidents i aquells que defineixin la CRIDA
NACIONAL per la REPÚBLICA com un “moviment” i no com un “partit”.
Fins
ara, el grup promotor de la CRIDA, els redactors de les ponències del futur
congrés de la CRIDA I els quatre propagandistes de la CRIDA que fan columnes,
entrevistes, tertúlies i xerrades, s’omplen la boca que tot plegat serà un
“moviment” però ho fan des de la mentalitat de “partit”, tenen la mentalitat
interioritzada de partit o sigui d’estructura piramidal pura i dura.
No
hi haurà “moviment sobiranista unitari” sinó se sap fer confluir i articular el
moviment ciutadà que ja avui hi ha funcionant. Són els moviments ja actius i
vigorosos els que s’han d’enquadrar dins d’una altra oferta política per
activar un altra Full de Ruta realista i eficaç cap a la independència.
El real
“moviment” de la CRIDA
Als
947 municipis de Catalunya hi ha centenars d’entitats polítiques, cíviques,
culturals, recreatives, econòmiques, socials, comunicatives i lingüístiques que
se les ha de fer confluir a la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA.
És
un error monumental el tipus organitzatiu que preveu la segona ponència per
tractar al congrés constituent de la CRIDA previst pel 19 gener proper,
l’anomenada "L’organització́ al servei de la República catalana (Ponència
organitzativa)".
No
crec que estigui previst poder-la impugnar en la seva totalitat en el procés
participatiu digital de discussió, però s’ho mereixeria, perquè
preveu una autèntica estructura de partit camuflada per una denominació -només
declarativa- estructura de “moviment”. Veurem com ho podrem afrontar per
introduir les adhesions col·legiades d’entitats al moviment de la CRIDA. “Sumem
persones” es diu avui a la propaganda de la CRIDA, però també s’hi han de poder
sumar entitats i fins i tot sigles polítiques.
És
l’hora de l’extensió total de la CRIDA al territori. Hem de posar sordina a les
mentalitats dels “mandarinatges”, a les mentalitats capitalines, a les
mentalitats només declaratives i sobretot al sectarisme partidista. S’ha de
crear molta infraestructura, moltes complicitats i molta participació activa
diària. A més de crear xarxa presencial, molta xarxa de complicitats i és
l’hora dels pragmàtics i menys “classe política” i més “militants polítics”. La
coordinació organitzativa professional i voluntària és essencial.
Els
lideratges de la “vella escola” no serveixen per reforçar un autèntic moviment
modern, arrelat al territori i engrescador. S’ha de saber passar pilota perquè
tothom pugui xutar. S’ha d’acabar amb els barruts que només fan que acumular
càrrecs i suposades responsabilitats, que només exerceixen d’una manera
mediocre. En un “moviment” la transparència és un apreciat oxigen.
La pregunta
Fem-nos
la gran pregunta: Perquè cal la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA ?
Perquè
cal una proposta política, cívica organitzada i operativa que de manera
unitària diferents sensibilitats ideològiques, defensin la independència de
Catalunya.
És
una “unitat inclusiva” o sigui sota un mateix paraigües conviuen ideologies
diferents que per l’excepcionalitat del moment, sense voluntat competitiva,
elaboren un discurs i una mobilització per aconseguir la llibertat nacional. És
una lluita constituent, de País, on tots els catalanes, pensin com pensin, es
mobilitzen conjuntament.
La
unitat d’acció i la unitat estratègica surt reforçada si organitzativament la
unitat es plasma autènticament en un marc conjunt.
Que
liberals, demòcrata-cristians, socialdemòcrates, socialistes radicals, comunistes,
anarquistes, anticapitalistes i els
-ismes que quedin, conflueixin en un mateix moviment organitzat de defensa del
País, és una potent força de mobilització per la independència.
Aquesta
mena d’UNITAT és una força d’imatge potent a Catalunya, a tot l’Estat i a
nivell internacional. Una força engrescadora per la ciutadania catalana que
encara no s’ha incorporat a la lluita per les llibertats nacionals. Una força
unitària nacional que clarifica on són els límits de l’independentisme i del
republicanisme, evitant qualsevol equivoc i desfiguració del missatge nacional
inequívocament independentista. Una força que barra el pas a missatges i
solucions parcials ideològiques que eliminen la concepció de la unitat de “País
en lluita” pel seu alliberament. Una força que clarament i inequívocament vol
restablir el President i el Govern de la Generalitat de Catalunya que va ser
cessat pel govern espanyol a traves de l’article 155.
La
CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA és un moviment no és un partit, que pot
enquadrat adhesions des de partits, associacions, entitats en general, fins a
particulars enquadrats directament en el moviment.
Però: Per què és més útil la fórmula de la CRIDA,
si podem fer un treball conjunt entre partits i entitats independentistes? És a
dir, com ho fem avui.
No
crec que algú del món independentista cregui que avui la lluita nacional
funcioni bé. Hi ha una crisi profunda. El Full de Ruta independentista està
empantanegat i ningú de la classe política esta fent la seva feina i les
entitats socials emblemàtiques ja no donen respostes clares i sobretot útils.
La
CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA pretén capgira-ho tot, per fer-nos més actius,
útils i competitius.
La CRIDA i el PDeCAT
Per
alguns espavilats la CRIDA és una nova manera per canviar de nom al Partit
Demòcrata (PDeCAT) i així revitalitzar-lo. Això ho diuen els espanyolistes:
siguin unionistes demòcrates com Catalunya en Comú (els Comuns) i el Partit
Socialista de Catalunya (PSC-PSOE) o
unionistes feixistes com Ciudadanos (Cs) i el Partit Popular Català (PPC).
Òbviament també ho diuen els seus mitjans de comunicació. Tot plegat no ens
hauria d’estranyar. Però el que cou més, és que ho diguin Esquerra Republicana
de Catalunya (ERC) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP).
La
CRIDA no és, ni serà el PDeCAT o sigui la organització del centre-dreta a
Catalunya.
I
faria bé el PDeCAT que es reforces ell sol, ocupant el seu espai politic de
veritat. S’equivoquen aquells del PDeCAT que es volen dissoldre’s a la CRIDA i
com també aquells del PDeCAT que disparen a boca de canó contra el moviment de
la CRIDA, com per exemple ho fa el diputat Campuzano.
El
PDeCAT s’ha de poder adherir a la CRIDA sense perdre ni un bri de la seva
sobirania com a partit i donar llibertat perquè els seus militants puguin
entrar individualment a la dinàmica CRIDA.
El
President Mas s’hauria d’implicar més en el PDeCAT i pensar que el seu
lideratge avui convé molt, molt, en la família ideològica liberal. No faria cap
favor que ressuscites a la CRIDA perquè ja no representa consensos ideològics.
Per
altra banda, quan Mireia Boya de la CUP escriu que la “CRIDA és un partit de
dretes”, no només no ha entès res, sinó que disparà contra un projecte
trencador, defensor de retornar el lideratge al President legítim de Catalunya.
L’independentisme
suposadament insurreccional però bàsicament de saló, només crea frustració. La
defensa d’un “bloc nacional organitzat com a moviment” no només no es contradiu
amb les estratègies anticapitalistes, sinó que històricament s’ha vist de la
seva utilitat en els processos de ruptura. Almenys tenim confiança que així ho
podrien entendre el col·lectiu “Poble Lliure” integrat a la CUP. Cal esperar la
seva reflexió.
La CRIDA
projecte fracassat?
Ja
qui veu la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA com un projecte fracassat des de
l’inici, perquè ni ERC, ni la CUP s’hi han adherit. Això és un fet
indiscutible, no hi ha aquestes adhesions formalment. Però una cosa és la
“classe política” d’aquestes formacions, i una altra cosa és la militància, els
simpatitzants i els votants que mouen.
No
es tracta ara de fer una “guerra” entre formacions independentistes. Ni molt
menys intentar una suposada OPA de ningú. Encara que alguns de la CRIDA per
estomac estarien entusiasmats d’estripar.
Estripar
no, però cal amb delicadesa i respecte saber diferenciar i defensar la CRIDA
davant “l’ERC-Nosaltres sols” i “la CUP-Nosaltres sols”. I sobretot “els
Comuns-republicans espanyols”.
El posicionament
de la CRIDA
Curiosament
el President Puigdemont i d’altres directius no estant per fer cap
diferenciació real i pràctica amb els contrincants. O sigui, posen a l’escena
política un nou instrument de mobilització política i reivindicatiu, i no són
capaços d’una manera contundent i creïble defensar el seu propi projecte.
El
respecte de la Presidència com institució, el Consell per la República, la
repressió, el viure a l’exili, el estar rodejat de contradictoris “Comins”, el
ser una persona humana sensible i tranquil·la per naturalesa, donen un
Puigdemont com una persona “submisa” per alçar la veu per defensar l’espai de
la CRIDA. Només dona per transmetre’ns
uns vitals discursos via telemàtica. I si això ho acompanyem amb els
discursos literaris i sentimentals del President Torra amb iniciatives
improvisades i sempre anant per lliure, donen un conjunt argumental bonic, per
estimar als Presidents (cosa que sentim), però inútils per convèncer amb la raó
als centenars d’independentistes que veuen la CRIDA com un “invent” inútil.
Per
això tantes contradiccions d’arrencada del Projecte CRIDA. S’ha de dir fort
entre nosaltres: Si la CRIDA no se sap posicionar clarament acabarà morta.
ERC-Nosaltres
sols
Tota
aquesta cantarella d’ERC: “les esquerres amb les esquerres”, ja va portar al
trencament de la gran fórmula electoral d’èxit que va ser “Junts pel Sí” i que
va contribuir decididament al referèndum de l’1 d’octubre. Ara amb la història
“eixamplar la base”, en comptes de
reforçar l’independentisme es baixa el llistó i s’amaga sota l’etiqueta de
republicanisme, el republicanisme espanyol.
Tot
i el govern català de coalició, ERC està fagocitada pel discurs dels Comuns,
però no només pel que fan ara, sinó ja
en les pròpies llistes electorals varen i han incorporats “Republicans
filo-Comuns”. L’exemple més emblemàtic que no para de dir que se sent més a
prop dels Comuns que dels de “Junts per Catalunya” és el diputat Wagensberg.
Una
cosa ha de quedar clara des d’avui i deixar de fer volar coloms perquè debilita
i debilitarà el Projecte de la CRIDA: mentre existeixi l’hegemonia en la
direcció d’ERC dels que prefereixen una “unitat de classe” abans d’una “unitat
de País”, mai més es repetirà un “Full de Ruta Unitari” a l’estil del que fou
“Junts pel Sí”.
S’ha
de conèixer la història de l’independentisme català per saber que des del
franquisme fins avui, els sèniors directius de l’ERC actual -que són els que
manen- han optat per una política anti-Blog Nacional. Ja des de 1968, el Partit
Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) com escissió es va enfrontar al Front
Nacional de Catalunya (FNC), després Nacionalistes d’Esquerra (NE) i també l’Entesa dels Nacionalistes
d'Esquerra (ENE), com el Moviment d'Esquerra Nacionalista (MEN) i anar tirant
fins arribar el 1987 al que en deien “la vertebració d’una nova ERC” transformant
clarament el partit històric en partit independentista, després de més de 40
anys només reivindicant “l’autodeterminació dels pobles”.
I
així, molt després, el 2003, va aparèixer el govern de coalició Tripartit,
clarament anti-Blog Nacional, format pel ERC, el PSC i Iniciativa per Catalunya
Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), fent President de la Generalitat
a Pascual Maragall o una segona reedició del Tripartit el 2006 que també clarament
era un “anti-govern de concentració nacional”, investint com a President un
espanyolista militant, com fou José Montilla. ERC sempre va poder triar fer un
govern catalanista de País o un govern d’esquerra i sempre van triar
“l’esquerra amb l’esquerra”. Pregunta: Avui, tot i el “Procés”, si poguessin ho
tornarien a fer?. Aquesta és la temptadora proposta avui dels Comuns i que la
premsa unionista com “El Periódico” constantment abona.
ERC
amb una base militant forta, coherent i digna en els seus principis nacionals
sobiranistes, fins i tot defensora de les “vies unilaterals” i unes Joventuts
d’ERC que acaben de dir que “... volen acabar amb el procéssisme i anar
decidits a la República”, es troben amb una direcció-tap que aspira a primar
els contactes amb Comuns i el PSC, per allò “d’ampliar la base”.
S’avalen
els “Sobiranistes.cat dels Comuns” que tenen la barra de declarar-se
“sobiranistes” i a la vegada “federalistes”, com ho fa sense posar-se ni gota
vermell el diputat Nuet. Una total perversió del llenguatge, la típica
perversió dels Comuns. Per a tothom del món: un sobiranista és un
independentista.
La
mateixa perversió dels Comuns que qualificaven el referèndum de l’1 d’octubre
no com un referèndum sinó com una mobilització i després de veure l’èxit de la
convocatòria, varen canviar i ja parlaven de referèndum apuntant-se
l’esdeveniment. Mai la senyora Colau es va fer responsable com alcaldessa de
l’obertura d’una sola escola pel referèndum i tots vàrem fer desaparèixer la
crítica, perquè ens interessava sumar el que el seu càrrec representava. Una “mentida
patriòtica” que ens era útil.
Però
no podem continuar amb “mentides patriòtiques” per reforçar la causa.
Les
relacions de la CRIDA amb ERC han de ser unes altres: sinceres, respectuoses
però unes altres, perquè només participaran a la dinàmica de “Bloc Nacional” si
les mobilitzacions unitàries de la gent són tant grans i reivindicatives, que
s’hi veuran abocats obligatòriament, sinó volen quedar marginats.
De
la mentalitat del Tripartit a l’assaig de “bloc nacional” que fou “Junts pel
Sí”, els d’ERC hi varen arribar forçats per les mobilitzacions i demandes unitàries
de l’ANC.
L’esquerra de la
CRIDA
Mentre
que l’ala liberal de la CRIDA té veu pròpia organitzada amb referents com el PDeCAT
i d’altres, l’ala diem-ne d’esquerres de la CRIDA queda difuminada i només
articulada per uns Manifestos d’adhesió. N’hi ha hagut més d’un Manifest
d’esquerres, encara que el Web de la CRIDA en consta només un.
Molts
d’aquests signants del “Manifest d’esquerres per la CRIDA” procedeixen del PSC.
O sigui que varen deixar el partit quan va començar l’era més espanyolista del
PSC, situació que hi han arribat gradualment en les seves diferents etapes
d’estar lligats al i pel PSOE.
Alguns
avui dels d’esquerra de la CRIDA els hi resulta insuportable el que el PSC
d’Iceta representi en públic l’espanyolisme més ranci amb la defensa del 155,
tot embolcallat d’una màrfega que anomenen federalisme patriòtic o sigui
espanyol.
Aquesta
esquerra de la CRIDA no fa cap favor al moviment CRIDA si només fan un Manifest
i es queden expectants mirant la jugada o com fan alguns només busquen
individualment la seva candidatura electoral.
La
CRIDA necessita una ala esquerra forta, dinàmica capaç de donar la cara contra
el “socialisme oficial” del PSC i també quan calgui a l’ERC oficial i als
Comuns. No podem construir la CRIDA anant coixos d’un aspecte ideològic.
Ja
seria hora, i no poso noms, sentir un home o dona d’esquerres de la CRIDA
explicant que ells són l’autèntica Esquerra Nacional per valors i per objectius,
i que l’esquerra útil avui passa per la unitat dins d’un “Bloc Nacional”.
Certament
avui el líder natural de l’ala esquerra de la CRIDA és Jordi Sánchez, però com
és obvi la seva situació de pres politic dificulta construir el seu lideratge.
Perquè el lideratge, a part del lideratge moral, s’ha de treballar cada dia
sobre el terreny.
Més fermesa per
la CRIDA
Convençudíssim
que és temps d’articular un moviment polític en forma de “BLOC NACIONAL” com
serà la CRIDA. Però també n’estic convençut que encara de l’excepcionalitat del
moment i que es donen tota mena de dificultats repressives, som nosaltres els
independentistes que no realitzem bé la jugada, masses vegades en driblem
nosaltres mateixos. Cal demanar, argumentar, seduir, liderar i articular les
mobilitzacions del “món independentista responsable” lluny d’aventurismes inútils,
oferint un total compromís i fermesa a favor de la CRIDA NACIONAL per la
REPÚBLICA.
Joan-Ramon Colomines-Companys
Director de la revista LO CAMPUS
i del digital LO CAMPUS DIARI
